“No és no” per tancar la setmana del Dia Internacional de les Dones

El programa 30 minuts de TV3 va dedicar el seu programa d’ahir a l’assetjament sexual a la feina: va emetre el reportatge No és no quatre dies després del 8 de març més reivindicatiu dels darrers anys.

No és no tenia com a base del seu relat els testimonis de diferents dones que havien patit assetjament sexual a la seva feina. Des del principi ja s’avisava que eren dones amb noms ficticis, símptoma que el tema encara és un tabú de la nostra societat. A banda d’aquests testimonis, el reportatge també comptava amb veus d’experts o persones que analitzaven la situació des d’una perspectiva professional: un advocat de dues dones que van portar el seu cas als tribunals, una psicòloga especialista en violència masclista, una membre del CCOO de l’Hospital Dr. Josep Trueta, l’actriu Leticia Dolera –que ha representat el “Me too” a Espanya-, una eurodiputada de Suècia, un eurodiputat de França, la Presidenta del Comitè de Lluita contra l’Assetjament, l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, una antropòloga de la UB, una advocada i una investigadora de la violència de gènere de la Universitat de Deusto. I totes aquestes veus coincidien a l’hora d’establir una causa de per què l’assetjament sexual no es denuncia: la por i la vergonya de la víctima.

Per tant, veiem que No és no tracta casos de dones amb diferents feines, des d’una cambrera d’hotel fins a una eurodiputada o la mateixa alcaldessa de Barcelona. Això és perquè es vol il·lustrar que l’assetjament arriba a dones de tots els nivells educatius i posició social, i que ni el món de la política no se’n salva. En un moment del reportatge també s’explica que l’origen que darrerament es parli tant d’assetjament sexual ha estat Hollywood i el moviment “Me too”. Tot i així, aquest aspecte es tracta més per sobre, tot i la importància que té.

Una altra conclusió que podem treure després de veure el reportatge és que les víctimes acostumen a culpabilitzar-se de l’assetjament, ja que totes les testimonis coincidien a l’hora de dir que el primer que van pensar és si “havien fet alguna cosa malament”, com per exemple, diuen, no portar roba adequada a la feina. També es tracta el paper que la importància dels diners juga en aquests casos, sobretot amb les dones en una situació econòmica més vulnerable. És per això que a No és no s’assisteix a una reunió de l’Associació Mujeres Pa Lante.

Amb tot, el reportatge acaba ensenyant què passa quan la situació es denuncia. D’una banda, veiem el testimoni d’una noia que va rebre insults per part del seu assetjador, i fins i tot amenaces de mort. D’aquest cas es destaca la importància del fet que altres companyes de feina seves van poder explicar el mateix que ella. Tot i així, No és no vol destacar que aquesta història va tenir un final just que poques dones aconsegueixen. De fet, veiem que l’advocat que apareix al reportatge afirma que el 99,9% de les ocasions la víctima acaba fora de la feina, la qual cosa el lletrat qualifica d’injusta. Un altre exemple el trobem amb el cas d’una estudiant en pràctiques que denuncia la falta de suport, ja que la seva escola no va trencar el contracte amb l’empresa on hi havia el seu assetjador, i per solucionar el problema van decidir que a aquella empresa només hi enviarien nois.

Per tant, amb No és no el que es vol ensenyar és que l’assetjament sexual és un problema que té la nostra societat, i que sovint s’accepta amb actituds que el que fan és tapar-se els ulls davant la realitat.

Maria Bragós Duch

Anuncios

Anàlisi de la pel·lícula “Los archivos del Pentágono”

Amb companys de classe i professors, la setmana passada vam anar al cinema a veure Los archivos del Pentágono (The Post), dins de l’assignatura de Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat. La pel·lícula es basa en la publicació d’uns documents que expliquen la història de la presa de decisions dels EUA sobre Vietnam entre els anys 1945 i 1967 a The Washington Post, el diari de Katharine Graham.

Aquest documents comprometen el govern nord-americà, així com persones properes a Graham, de manera que a partir d’aquí es planteja el dilema de si el Post ha de publicar o no la informació. I de fet el film se centra més en aquest aspecte de la decisió i les seves possibles conseqüències que no pas en la feina periodística que comporta escriure el reportatge. Aquesta és precisament la part menys encertada de la pel·lícula, ja que The Post mostra que els papers s’analitzen i el reportatge s’escriu en un sol dia, quan evidentment no va ser així. D’altra banda, el que vol la pel·lícula és fer referència a un exemple de periodisme valent, cosa que es destaca al final, quan la protagonista diu que els diaris no han de servir al govern, sinó als governats.

Per tant, podem dir que amb aquesta pel·lícula Spilberg ha volgut fer una picada d’ullet a la premsa nord-americana d’avui en dia, ja que en el darrer any s’ha vist amenaçada pel govern Trump.

Maria Bragós Duch

Mirada deontològica a l’actualitat

L’endemà d’una intensa jornada al Parlament català després que Roger Torrent ajornés la investidura de Carles Puigdemont, Telecinco va fer públics uns missatges de mòbil entre Toni Comín i Puigdemont, a partir dels quals es podia entendre una rendició per part del President. I la majoria dels rotatius del dia següent van recollir aquesta informació com la més important de la jornada, ja que pràcticament tots els primers diaris que es difonen a Catalunya la van col·locar com el principal tema de la portada.

Els mitjans més catalanocèntrics van optar per un titular amb la reproducció d’una cita. En el cas de l’Ara, va citar una de les frases dels missatges com a titular: “«Ens han sacrificat»”. En canvi, El Punt Avui va fer referència a una frase extreta del tuit que Puigdemont va fer com a reacció a la notícia: “«No m’arronsaré, no em faré enrere»”.

Pel que fa als mitjans amb un punt de vista hispanocèntric, La Vanguardia anunciava que “Puigdemont confessa en privat: «Això s’ha acabat»”. De manera semblant, El Periódico reproduïa el “«S’ha acabat»”. El País no va destacar aquesta informació en portada, i es va decantar per una d’internacional. I la resta de mitjans espanyols van decidir utilitzar la interpretació en lloc de la reproducció de cites. El Mundo declarava “La ofensiva del Estado y la traición hunden a Puigdemont”. L’ABC va destacar que “Puigdemont confiesa su derrota frente a España”, mentre que La Razón anunciava “Las 72 horas en las que ERC sacrificó a Puigdemont”.

Un cop vistes aquestes portades, podem preguntar-nos si aquesta informació s’havia de publicar o no. És evident que es tractava d’una informació d’interès periodístic i que, per tant, era notícia. Fins i tot s’ha argumentat que Comín era a un acte públic a Loviana on sabia que hi havia mitjans de comunicació, i que per tant hauria d’haver anat en compte a l’hora de llegir aquests missatges si no volia que fossin enregistrats. L’advocat de Toni Comín va anunciar de seguida que es presentaria una querella davant la justícia espanyola, i també la belga, contra Telecinco per haver revelat la conversa. Però des del punt de vista periodístic, més que plantejar-nos la legalitat de tot plegat, el que podem fer és llegir-ho en termes deontològics, ja l’ètica és un dels principals valors del periodista. Sobre la utilització de mètodes lícits i dignes per obtenir informació, el quart criteri del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya estableix que “és inadmissible la intercepció i la difusió no consentida de material privat procedent de la telefonia mòbil, la missatgeria electrònica i altres suports de comunicació”. També cal dir que es puntualitza que  “en poden ser excepció les situacions relacionades amb fets o esdeveniments d’inequívoc interès públic i quan no hi hagi cap altra opció per donar compliment adequat al dret a la informació”. Tot i així, la rapidesa amb què es van fer públics els missatges fa dubtar que s’hagués intentat buscar alternatives a com publicar la informació sense violar la deontologia.

Maria Bragós Duch

Perspectiva de les revistes culturals en català

Quan es pensa en mitjans de comunicació és habitual considerar la premsa de paper, la ràdio, la televisió i els diaris digitals. Però aquesta llista, i el públic en general, oblida un altre tipus de mitjà: les revistes. Tot i així, Catalunya és un país que compta amb moltes revistes. Així ho mostren les dades de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), una entitat que agrupa els editors de revistes en català, que compta amb 150 revistes associades. En aquesta entrada, però, m’agradaria parlar concretament del panorama de les revistes en català dedicades a la cultura.

Per començar, cal tenir en compte les xifres d’audiència. Segons dades de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals en Català publicades a l’estudi anual de l’entitat presentat a l’octubre del 2017, les revistes en català van aconseguir el 2016 una difusió conjunta de 460.827 exemplars per cada número editat. Aquesta xifra representa una lleu caiguda – un 2,2% – respecte als 471.237 exemplars aconseguits l’any anterior. Cal dir, però, que a aquestes xifres també s’hi suma la premsa local. De fet, això s’explica gràcies als lectors més fidels, ja que pel que fa a la distribució de la venda, un 51,9% de les revistes es distribueixen per subscripció. Tot i així, la venda als quioscos és molt minsa, ja que representa poc més del 30%.

Per tant, podem veure que hi ha revistes que sobreviuen a la crisi del paper, però que encara són lluny de ser consumides pel gran públic. Aquest és el cas de Serra d’Or, una revista emblemàtica del nostre país. És una publicació de l’Abadia de Montserrat que l’any que ve celebrarà el seu 60è aniversari i que està dedicada a la divulgació de l’alta cultura, del coneixement i de la literatura. Un aspecte interessant de Serra d’Or és que la seva consolidació va arribar als anys 60, en plena efervescència del franquisme. Aquesta realitat pot interpretar-se com una contradicció històrica, però durant aquests anys, Serra d’Or va créixer en subscriptors i en col·laboradors, de manera que van resistir a uns anys molt dolents per les lletres catalanes.

L’Avenç és un altre clàssic. El primer número és de l’any 77, però es va recuperar el nom de la capçalera modernista del segle XIX. La revista analitza l’actualitat social i cultural a través de la història i la cultura de Catalunya, i des del punt de vista del passat, del present, i intentant aportar perspectives de futur. Tampoc no podem oblidar la revista de poesia Reduccions, la qual va estrenar-se amb noms tan importants de la literatura catalana com Joan Brossa, Miquel Desclot o Miquel Martí i Pol.

D’altra banda, fora de Catalunya però també en català, trobem L’Espill, revista que va fundar Joan Fuster i que actualment edita Publicacions de la Universitat de València. A la tardor del 2010 una altra publicació es va afegir a la llista de les revistes culturals en català: Portella, una revista andorrana. Des de Portella responen a la pregunta de per què es va decidir crear una nova revista de cultura: “quan l’economia i la política es comporten amb massa temor o cautela, la literatura i les arts han d’actuar amb resolució i generositat, i han de contribuir a vertebrar una comunitat que reforci el caràcter propi”.

Així doncs, és evident que totes aquestes revistes, com moltes d’altres, proposen un tipus d’informació diferent de la dels mitjans generalistes dedicats a l’actualitat més immediata. El que ofereixen aquestes revistes és un producte que, a banda de llegir-lo, ofereix trobar-hi un espai per reflexionar sobre diferents temes, també sobre l’actualitat.

Maria Bragós Duch

Anàlisi del documental “1-O”

TV3 va emetre dimarts el documental 1-O, produït per Mediapro i dirigit per Lluís Arcarazo. Com que es va emmarcar dins el programa Sense Ficció, es donava per entès que es tractava d’un documental, tot i que la peça es presenta de bon principi com una crònica dient que “aquesta és la crònica del que van passar en alguns centres de votació”.

I realment 1-O compleix amb l’estructura pròpia d’una crònica: és la narració del que va passar durant la jornada del referèndum a Catalunya, i a més es fa per ordre cronològic, es va del “votarem” a l’”hem votat”. Tot i així, la narració es va alternant amb explicacions de testimonis que recorden aquell 1 d’octubre. L’estructura que es segueix és la següent: els testimonis recorden els fets i seguidament es mostren en imatges, des que es carreguen les urnes a cotxes de bon matí fins que s’obren i es fa el recompte. A això s’hi afegeix una reflexió final d’aquests testimonis, resultat d’haver deixat passar uns mesos. Cal destacar que els testimonis apareixen de manera anònima, no es diu ni el nom ni el càrrec o funció que van tenir aquell dia, tot i que per les imatges deduïm que eren apoderats, presidents de mesa, o vocals. Però entre ells es pot identificar l’actiu Sílvia Bel, una cara molt coneguda pels espectadors habituals de TV3.

Pel que fa als escenaris, apareixen diversos dels centres educatius de Barcelona: l’Escola Cervantes, l’Escola Fort Pienc, l’Escola Ramon Llull, l’Escola el Sagrer i l’Institut Infanta Isabel. També veiem el pavelló esportiu de Sant Julià de Ramis. Altres espais de la província de Barcelona són el Mercat Municipal d’Arenys de Munt i el barri de Sants. Per tant podem veure que el documental no és gens equitatiu amb el territori català, ja que la gran majoria de col·legis que hi surten són de la província de Barcelona, només un és de Girona – i perquè es tracta del col·legi en què s’esperava el vot de Carles Puigdemont -, Lleida apareix pocs segons amb imatges de La Pobla de Segur, i no es mostra cap espai tarragoní.

El desenvolupament del documental comença amb l’arribada de la Guàrdia Civil a Sant Julià de Ramis, i després la de la Policia Nacional a l’Escola Ramon Llull. L’explicació de les càrregues policials es complementa amb el testimoni de Roger Español, l’home que va perdre la visió d’un ull després de ser ferit per la policia amb una bala de goma. Tampoc no es mostra el seu nom ni s’explicita que sigui aquest home, però s’entén ja que té un ull tancat i perquè ja havia aparegut anteriorment als mitjans. Fins i tot es veu el moment en què Español cau a terra després de rebre l’impacte de la bala de goma.

Un altre punt que cal tenir en compte és que 1-O mostra només la lectura de la jornada d’aquelles persones que van participar en el referèndum, i que per tant estaven a favor que se celebrés. Només s’exposen, al final de tot, les paraules de Mariano Rajoy dient “hoy no ha habido un referéndum de autodeterminación en Cataluña”. De fet la peça ja té aquesta intenció, ja que finalment es manifesta que està dedicada a aquelles persones que “l’1-O van sortir pacíficament al carrer a defensar la democràcia”. I el documental compleix al peu de la lletra l’objectiu, perquè aquestes són les persones que protagonitzen 1-O. No hi veiem, per exemple, el paper que hi van tenir els polítics, cosa que ja s’havia mostrat en reportatges que TV3 havia emès anteriorment. Només hi apareix, durant pocs segons, Carme Forcadell.

Amb tot, es fa palès que 1-O és resultat de molta planificació, d’un dia en què es van gravar moltes imatges, perquè els professionals de la informació tenien clar que no seria una jornada electoral qualsevol.

Maria Bragós Duch